EL MOSQUET

Arma de foc d'infanteria emprada entre els segles XVI i XIX. Sorgix com a evolució de l'arcabús, el seu canó mesura fins a metre i mig.
Originàriament, a l'aparéixer a finals del segle XVI, era gran i pesat i es necessitava una agulla de ganxo per a recolzar-ho si es volia apuntar de manera correcta. A causa d'açò (i al menor preu) l'arcabús va seguir usant-se també durant el segle XVII. Més tard va ser evolucionant a models més lleugers, que es van imposar definitivament amb el segle XVIII.

El mosquet usava bales (o "pilotes") el doble de pesades que l'arcabús, amb el lògic augment de poder de detenció. El seu abast efectiu també era major. Solia usar-se a uns cinquanta metres, encara que en teoria l'abast eficaç fregava els cent, enfront dels cinquanta metres de l'arcabús, que solia usar-se a vint-i-cinc o menys metres. A partir de mitjan del segle XVII,empra un sistema de tir en teoria molt semblant, però en practica molt més modern (per a l'època) ja que incorporava una clau de purna assistida per un pedrenyal, permetent major velocitat i eliminant la molesta metxa de l'arcabús.
Encara que molts coincidixen que l'arcabús i el mosquet són molt pareguts, el mosquet és molt millor quant a avantatges, ja que era més lleuger, precís i mortal que l'arcabús. A mesura que va evolucionar el mosquet, la culata millorada, i en general el disseny, van permetre que el soldat per primera vegada fora autosuficient en el camp de batalla, perquè, per primera vegada les armes eren quasi 100% segures, ràpides i efectives en la lluita cos a cos, a més permetien disparar fins a 3 bales per minut.
Els arcabussers a penes dispararaban una bala cada 2 minuts.Açò és en els models més desenvolupats,de purna, ja que els originals de finals del segle XVI i part del XVII, podien ser inclús més lents de disparar que l'arcabús. El mosquet encara que era molt veloç en comparació amb l'arcabús, encara era lent si es visualitza a un mosqueter tractant de disparar contra una multitud d'enemics.

Per tal raó al mosquet li va ser incorporada una baioneta. Esta, que al principi es ficava en el canó, impedint el tir, a mitjan segle XVII es va poder calar sense obstruir el canó, permetent, junt amb el més abast i potència de l'arma, prescindir de les unitats de llancers amb piques que els protegien, en favor de més mosqueters. Per primera vegada en la història els hòmens en el camp de batalla no eren una mescla d'espadatxins, llancers, mosqueters, ballesters, arquers i jabalineros: quasi tots els exèrcits van començar a estandarditzar les seues forces militars deixant en la lluita cara a cara només als mosqueters, pel poder de foc que representaven i per que es podien defendre molt ben tant de soldats regulars com de cavalleria.